Descripció de l’objecte o de l’espai

L’hemeroteca de la Biblioteca de Cerdanyola és un espai on trobo moltes revistes col·locades en prestatgeries i diferents diaris que es publiquen cada dia. Dins d’aquesta sala, em crida especialment l’atenció un petit racó amb quatre butaques situades al voltant d’una taula rodona i baixa de color blanc. La distribució dels mobles crea un espai que sembla pensat per seure, llegir tranquil·lament i compartir el lloc amb altres persones.

Les butaques tenen una estructura de fusta de color clar i estan entapissades amb una tela de color blau grisós. La taula té una superfície blanca i una única base central que la sosté. Cada butaca fa aproximadament 70 cm d’amplada, 75 cm de fondària i 80 cm d’alçària. La taula, per la seva banda, té uns 80 cm de diàmetre i uns 40 cm d’alçària. En conjunt, les quatre butaques i la taula ocupen un espai d’uns 3 × 3 metres, és a dir, aproximadament 9 m².

Si observo aquest racó dins del conjunt de l’hemeroteca, veig que hi predominen les línies rectes de les finestres i les prestatgeries, que contrasten amb les formes arrodonides de les butaques i la taula. Els colors suaus i la llum natural que entra a la sala contribueixen a crear un ambient tranquil i agradable, que convida a quedar-s’hi una estona.

Fins aquí, crec que tothom pot estar d’acord amb la descripció. Les mesures són aproximades, però corresponen a unes característiques que es poden observar directament. Cadascú pot tenir les seves preferències polítiques, les seves idees o els seus gustos personals, però les dimensions, els materials i la disposició dels mobles són qüestions que es poden comprovar.

Ara bé, abans de començar a observar què fan les persones en aquest espai i com l’utilitzen, em vaig trobar amb una dificultat important: no tenia gens clar per a què servien aquells objectes ni quines activitats s’hi podien fer. Hem de tenir en compte que qui escriu aquest treball ve d’una cultura molt llunyana, on les persones seuen a terra i no coneixen els diaris impresos ni les revistes.

Per això, al principi em vaig plantejar diferents possibilitats. Potser aquelles butaques servien per fer una bona migdiada, per descansar després d’un llarg viatge, per pronunciar un discurs important o, fins i tot, per seure al voltant de la taula i compartir algun plat de menjar típic d’aquell lloc. Em faltava descobrir que, en aquella cultura, aquells mobles tenien una funció molt més quotidiana: oferir un lloc còmode on llegir, consultar informació, treballar o simplement esperar.

L’ús de l’espai

He explicat que vinc d’una cultura molt llunyana, on seure a terra és habitual i on no coneixem les biblioteques, els diaris ni les revistes. La primera vegada que vaig visitar l’hemeroteca, vaig trobar les quatre butaques buides. En una visita posterior, però, em sorprèn veure que ja estan ocupades per persones que llegeixen, passen pàgines o consulten informació. Algunes parlen en veu baixa i d’altres prefereixen estar tranquil·les. També hi ha joves que utilitzen els seus portàtils i persones que miren el mòbil. D’entrada, sembla un espai on no passa gaire cosa, però aviat m’adono que hi ha moltes maneres d’utilitzar-lo i unes normes que tothom sembla conèixer.

El primer que observo és la manera com les persones utilitzen el cos. A la meva cultura, seure a terra és una cosa normal, però aquí les persones necessiten unes butaques per descansar. Aquests mobles permeten recolzar l’esquena, trobar una postura còmoda i passar-hi una bona estona sense haver de canviar constantment de posició. Això em fa pensar si les butaques s’han dissenyat per adaptar-se al cos humà o si les persones han après a seure d’una manera determinada perquè aquests mobles ho permeten.

Aquesta observació em recorda el concepte de tècniques corporals de Marcel Mauss (1979), que vaig descobrir dies després en una lectura a la biblioteca. Aquest autor explica que les maneres d’utilitzar el cos s’aprenen dins de la societat i poden variar d’una cultura a una altra. Per tant, seure en una butaca no és només una acció espontània, sinó també un costum que aprenem. Allò que per a mi és una manera poc habitual de descansar, per a les persones que visiten l’hemeroteca forma part de la seva vida quotidiana.

També em crida l’atenció com cadascú adopta una postura diferent. Una persona s’inclina cap endavant per llegir el diari, una altra es recolza còmodament a la butaca i un jove col·loca el portàtil damunt les cames per treballar. D’altres sostenen el mòbil amb una mà mentre descansen l’esquena. Sembla que tothom troba la manera de col·locar el cos segons allò que vol fer. Això em fa entendre que el disseny no consisteix únicament a fabricar objectes bonics, sinó que també condiciona els moviments i les activitats de les persones. Des de l’antropologia del disseny, els objectes i les pràctiques quotidianes s’estudien conjuntament, perquè la manera com fem servir les coses influeix en la nostra experiència diària (Otto et al., 2021).

Pel que fa als sentits, la vista sembla tenir un paper molt important. Les persones miren els titulars dels diaris, les fotografies de les revistes i les pantalles dels seus dispositius. Em sorprèn que uns signes impresos en un paper o unes imatges en una pantalla puguin captar tanta atenció i permetre conèixer fets que passen a molts quilòmetres de distància. El tacte també hi és present: els dits passen les pàgines, sostenen els diaris, escriuen al teclat o toquen la pantalla del mòbil.

L’oïda funciona d’una manera diferent. No hi ha un silenci absolut, sinó petits sorolls, com el moviment de les pàgines, els passos de les persones, el tecleig dels portàtils i algunes converses en veu baixa. Sembla que tothom entén que pot parlar, però que cal controlar el volum per no molestar els altres. Això em fa pensar que el silenci no significa que no hi hagi relacions socials, sinó que és una norma que ajuda a compartir l’espai. En canvi, l’olfacte i el gust semblen tenir poca importància, perquè aquest racó està pensat principalment per llegir, consultar informació, treballar i descansar.

El conjunt d’aquestes sensacions em transmet calma i familiaritat. Imagino que les persones que visiten l’hemeroteca sovint poden relacionar aquest espai amb una rutina agradable o amb la possibilitat de sortir de casa i estar a prop d’altres persones. Potser no tenen cap vincle especial amb una butaca concreta, però sí amb les activitats que hi fan i amb el que representa aquest racó. Els objectes, per tant, no són simples elements materials, sinó que formen part de les experiències i dels significats que construïm en la vida quotidiana (Otto et al., 2021).

Funcions socials i simbolisme

Després d’observar les persones, em sorprèn que quatre desconeguts puguin compartir un espai tan petit sense haver de presentar-se ni mantenir una conversa. Cadascú sembla concentrat en la seva activitat: una persona llegeix el diari, una altra consulta una revista, un jove treballa amb el portàtil i algú altre mira el mòbil mentre espera que comenci una activitat a la sala d’actes. Tot i que fan coses diferents, comparteixen el mateix lloc i respecten unes normes que permeten que cadascú continuï amb la seva activitat.

Des del punt de vista de la meva cultura, em preguntaria com és possible sentir-se acompanyat sense parlar gaire. Potser descobriria que no sempre necessitem conversar per sentir que formem part d’un grup. De vegades, el simple fet de tenir altres persones a prop ja ens pot fer sentir acompanyats. Aquest racó es converteix així en un espai a mig camí entre la intimitat personal i la vida en comunitat.

Aquesta situació es pot relacionar amb els estudis d’Erving Goffman sobre la interacció social. Tal com explica Caballero Romero (1998), en una lectura que vaig consultar dies després, les relacions quotidianes segueixen unes pautes que ens ajuden a conviure i a mantenir un cert ordre social. En aquest racó, parlar fluix, respectar la concentració dels altres i mantenir una distància adequada són exemples de normes que no cal explicar explícitament, perquè semblen formar part del comportament habitual de les persones.

També hi observo petits gestos de respecte i consideració. Quan algú s’aixeca i deixa una butaca lliure, una altra persona la pot ocupar. Si algú parla massa fort, pot abaixar la veu quan s’adona que molesta. De la mateixa manera, les persones que utilitzen el portàtil o el mòbil procuren no interferir en l’activitat dels altres. Són accions senzilles, però contribueixen a fer que l’espai sigui agradable per a tothom. No cal conèixer personalment els altres per poder conviure amb ells.

Tot i això, les quatre butaques són limitades. Si hi ha més persones que volen seure que places disponibles, pot aparèixer una petita competència. Qui arriba primer pot escollir on seure, mentre que qui arriba més tard pot haver d’esperar o buscar un altre lloc. Això demostra que el disseny també influeix en la manera com es reparteix l’espai i en les relacions entre les persones. Les butaques faciliten la convivència, però la seva quantitat també estableix uns límits.

Les accions

Si observés aquest racó durant uns quants dies, probablement descobriria que moltes persones repeteixen les mateixes accions. Algunes arriben, miren quines butaques estan lliures, s’asseuen i busquen el diari o la revista que els interessa. D’altres treuen el portàtil de la bossa o consulten el mòbil. Potser algunes persones segueixen aquesta mateixa rutina cada matí. Al principi em podria semblar una activitat sense gaire importància, però després entendria que repetir aquests gestos ajuda a organitzar el dia i proporciona una sensació de continuïtat.

Llegir el diari pot ser una manera de començar el matí, mantenir-se informat o gaudir d’una estona de tranquil·litat. Encara que les notícies canviïn cada dia, el costum de seure i llegir es manté. Els joves que utilitzen el portàtil també poden tenir una rutina semblant: arribar, buscar un lloc còmode, obrir l’ordinador i començar a estudiar o treballar. Altres persones prefereixen mirar el mòbil per llegir notícies, consultar missatges o passar una estona entretinguda. Les activitats són diferents, però totes s’integren en la vida quotidiana dels usuaris.

Així, aquest racó combina la novetat de la informació amb la repetició dels hàbits. Cada dia poden aparèixer notícies noves, missatges diferents o tasques pendents, però l’acció de seure i dedicar una estona a aquestes activitats es manté.

També observo un altre costum: esperar. Com que la sala d’actes és a prop, algunes persones s’asseuen a les butaques abans d’assistir a una conferència o a una altra activitat. Potser no han anat a la biblioteca expressament per llegir, sinó que simplement aprofiten el temps per descansar, mirar el mòbil o conversar una estona. Això em fa veure que un mateix espai pot tenir diferents funcions segons les necessitats de cada persona.

Des de l’antropologia del disseny, observar aquestes situacions permet entendre que els objectes i els espais no s’han d’estudiar únicament segons la funció per a la qual van ser creats. També és important veure com les persones els utilitzen realment i com els incorporen a les seves rutines (Otto et al., 2021).

Simbologia

A mesura que observo aquest racó, deixo de veure les butaques com uns simples mobles i començo a relacionar-les amb el descans i la comoditat. La seva disposició transmet la idea que qualsevol persona pot aturar-se, seure i passar-hi una estona sense haver de donar explicacions sobre el motiu de la seva presència.

La taula central també té un significat especial. És un element compartit on es poden deixar temporalment els diaris i les revistes, i que ajuda a organitzar el conjunt de les butaques. No sembla que pertanyi a cap persona en particular, sinó que està disponible per als diferents usuaris. Això reforça la idea que es tracta d’un espai comú.

La biblioteca, per la seva banda, em transmet una sensació d’accés al coneixement. Les revistes parlen de temes molt diferents i els diaris permeten conèixer esdeveniments que tenen lloc fora d’aquella sala. Els portàtils i els mòbils amplien encara més aquestes possibilitats, ja que permeten consultar informació de tota mena. Per a algú que no coneix aquests objectes, podria resultar sorprenent que unes pàgines impreses o una petita pantalla permetessin descobrir altres cultures, llocs i maneres de viure.

Tanmateix, també entendria que aquests significats no són iguals a tot arreu. Si a la meva cultura no existissin les biblioteques ni la premsa escrita, potser no relacionaria una butaca amb la lectura ni una revista amb el coneixement. De la mateixa manera, potser tampoc no comprendria la importància que tenen els dispositius electrònics en la vida quotidiana d’aquestes persones. El significat dels objectes depèn de les experiències, dels costums i del context cultural. Precisament, l’antropologia del disseny estudia com es relacionen els objectes materials amb les activitats humanes i amb els significats que les persones els atribueixen (Otto et al., 2021).

Un altre detall que em crida l’atenció és que les persones poden utilitzar aquest espai sense haver de comprar res. A diferència d’una cafeteria, no necessiten consumir per poder seure en una butaca. Això em fa pensar que aquest racó també representa l’accés públic a la cultura, a la informació i a un lloc on descansar. El seu valor no depèn únicament dels mobles, sinó també del fet que les persones poden gaudir d’aquest espai sense haver de pagar per utilitzar-lo.

Els usuaris

Finalment, observo que moltes de les persones que ocupen les butaques són grans, tot i que també hi ha joves que utilitzen el portàtil o consulten el mòbil. Això em porta a preguntar-me si les butaques són especialment útils per a les persones grans perquè els ofereixen comoditat o si, simplement, aquest racó ja forma part dels seus hàbits. No voldria arribar a una conclusió general, perquè cada persona pot tenir motius diferents per visitar l’hemeroteca.

Els joves que utilitzen el portàtil també donen un altre sentit a aquest espai. Potser no tenen gaire interès en els diaris impresos, però aprofiten la tranquil·litat i els seients per estudiar, treballar o consultar informació. Altres persones prefereixen utilitzar el mòbil per llegir notícies, respondre missatges o entretenir-se. Així, el mateix racó pot respondre a necessitats molt diferents segons l’edat, els interessos i els costums de cadascú.

També em preguntaria si factors com el gènere, la classe social o l’origen cultural poden influir en la manera com les persones utilitzen aquest lloc. Només observant no podria arribar a conclusions definitives, però sí que em plantejaria si tothom s’hi sent igual de còmode. El coneixement de la llengua, la familiaritat amb els llibres, el temps disponible i l’accés a la tecnologia poden influir en la manera com cada persona viu aquest espai.

A més, el disseny també pot facilitar o dificultar-ne l’ús. Si les butaques fossin massa baixes o difícils d’utilitzar, algunes persones podrien tenir problemes per seure-hi o aixecar-se. Si la taula no tingués una alçària adequada per treballar amb el portàtil, aquesta activitat seria menys còmoda. Per això, estudiar el disseny també implica preguntar-se qui pot utilitzar un espai amb facilitat i qui hi pot trobar dificultats.

En definitiva, aquest racó de l’hemeroteca em permet descobrir que un espai petit i aparentment senzill pot tenir molts usos i significats. Algunes persones hi van per llegir el diari, d’altres per estudiar amb el portàtil, consultar el mòbil o simplement descansar mentre esperen una activitat. Tot i que cadascú té les seves necessitats, tots comparteixen les mateixes butaques, la mateixa taula i unes normes bàsiques de convivència. Això em fa entendre que el disseny no només organitza els objectes, sinó que també influeix en la manera com les persones utilitzen els espais, es relacionen amb els altres i desenvolupen les seves activitats quotidianes.

Vaig començar l’hort pels tomàquets. Vaig agafar l’aixada, l’aixadell i el rampí i vaig anar obrint un tros de terra que cada dia em semblava insuficient. Una mica més per aquí, una mica més per allà. Quan vaig arribar als quaranta metres quadrats, l’esquena em va suggerir que potser no calia alimentar tota la comarca. Després vam anar a buscar planter i vam descobrir que tocaven cols, bledes i enciams. Havia preparat el terreny, però no havia consultat el calendari.

L’hort és al jardí d’una masia envoltada de camps que compartim amb una altra família des de fa un any i escaig. Hi anem els caps de setmana i sempre que podem, amb el meu fill, que té un any i mig. Ara ja hi tenim tres horts, oberts entre la vegetació que hi havia abans d’arribar nosaltres. La terra remoguda es distingeix de la que encara cobreixen les herbes. Hi ha diferents verds, fulles que s’eixamplen i zones que s’enfosqueixen amb la humitat. Les eines ens permeten modificar aquest conjunt, encara que la modificació duri menys del que voldríem.

Quan hi torno, acostumo a fer una primera inspecció. Comprovo què ha crescut, què necessita aigua i què sembla que no se’n sortirà. M’hi he anat vinculant a través d’una feina que deixa rastre i que espero reconèixer la setmana següent. Veure créixer una planta que he plantat em fa una il·lusió que difícilment em faria la mateixa planta en un altre lloc. També em pot espatllar el matí trobar-la mig menjada. Abans de saber com anirà el dia, ja he passat comptes amb quatre enciams.

El meu fill pot aturar tot aquest recorregut amb una marieta. S’hi fixa, m’ajupo i ens quedem mirant-la. Li dic com es diu. Ell continua observant i jo ja he esgotat la meva aportació. Tinc prou coneixement per identificar l’insecte, però necessito que algú que encara no en sap el nom em faci parar per veure’l.

No sé què pensa mentre la mira. El que puc observar és que la seva atenció no segueix el recorregut que jo havia previst. Per acompanyar-lo he de canviar d’alçada, acostar-me i esperar. Quan tens un any i mig, bona part del jardí queda a prop del cos d’una manera que jo només recupero quan m’ajupo. Ell toca la terra i jo hi busco indicis. Davant del mateix tros, jo ja tinc preguntes molt concretes: si és massa sec, si cal remoure’l, si allò que hi surt ho vaig plantar.

Seguir-lo em permet fixar-me en la meva pròpia conducta. Ton Otto explica com el cinema etnogràfic pot permetre que les persones es vegin actuant i prenguin distància respecte de les seves pràctiques habituals (2021, pp. 165–166). Sense equiparar les dues situacions, aquesta possibilitat d’observar-se m’ajuda a plantejar l’exercici. M’imagino arribant per primera vegada al jardí, sense saber què és un hort. Hi trobaria un adult que arrenca plantes que creixen soles, n’enterra unes altres i després es preocupa perquè no creixen. Per entendre’l, em caldria alguna cosa més que saber distingir les plantes.

Em caldria saber quines es menja, quines li agraden i què considera que fa bonic o nosa. Dir-ne hort ja ordena tot el que hi veig. Una planta pot ser cultiu o mala herba segons el lloc que ocupa i el que jo n’espero. La distinció té conseqüències: a una li porto aigua i l’altra l’arrenco.

Reyero (2017) explica que els objectes reflecteixen coneixements i creences de la cultura que els produeix. A l’hort, això es fa visible en coses ben concretes: les verdures que triem són les que sabem cuinar, i per cultivar-les recorrem a pràctiques que altres persones ens han ensenyat. Jo decideixo què hi planto, però ho faig a partir d’uns gustos i uns coneixements que he anat adquirint.

El meu sogre, a qui consultem les coses de pagès, ens va proposar plantar faves al tros que jo reservava per als tomàquets. Per a mi era un espai reservat. Per a ell, un terreny que mentrestant podia donar alguna cosa. On jo veia una espera, ell reconeixia una temporada aprofitable. L’hort ens dona un tema de conversa i a mi em toca fer d’aprenent. Li faig cas perquè en sap més que jo, encara que això vulgui dir canviar el que tenia previst plantar.

Posar en pràctica aquests consells també vol dir posar-hi el cos. El mànec de l’aixada transmet la resistència del sòl a les mans i als braços. Al cap d’una estona, la postura pesa tant com l’eina. Amb el tacte comprovo la terra, però també acumulo cansament. La vista domina la inspecció: comparo fulles, detecto canvis i decideixo on convé intervenir. L’olor de terra humida i els sons de l’entorn acostumen a quedar en segon pla. M’adono que em costa descriure què he escoltat mentre treballava, tot i recordar prou bé què he vist. Aquesta diferència també explica la meva atenció: recordo sobretot allò que m’ha servit per prendre decisions.

El gust sovint s’avança a tots els altres sentits. Miro una col i ja penso com la cuinarem. Encara és a terra i ja té cassola assignada. Aquesta anticipació explica part de la cura: rego una planta, però també procuro que arribi a existir un àpat que m’he imaginat. Potser per això em costa tant mirar l’hort sense projectar-hi alguna cosa que encara no ha passat.

Amb els calçots vaig arribar mentalment fins a la sobretaula. L’hivern passat, els talpons se’n van menjar cinc-cents, a més de les bledes, els espinacs i els enciams. Cinc-cents. Jo ja havia fet plans per reunir-nos, encendre el foc i discutir si estaven prou cuits. Ells es van estalviar tots aquests preparatius.

Em va saber greu la feina perduda, però també quedar-me sense aquella calçotada. Menjar és una necessitat compartida per tothom. Cultivar calçots per coure’ls al foc, pelar-los amb els dits i reunir gent al voltant de la taula és una manera culturalment concreta de respondre-hi. La gràcia inclou embrutar-se i dedicar hores a una cosa que, si només es tractés d’alimentar-nos, podríem resoldre força més de pressa. Jo ja comptava amb aquella trobada mentre encara els calçava. La collita començava a organitzar el nostre temps abans que ens haguéssim assegut a taula.

El que em resulta més estrany ara és la naturalitat amb què deia que s’havien menjat els meus calçots. Els havia plantat i cuidat, i això em semblava suficient per donar per fet qui se’ls menjaria. Els talpons havien trobat aliment, però en el meu relat gairebé havien comès un robatori. Jo hi havia posat la feina i donava per fet que la collita em corresponia.

Una marieta em pot despertar curiositat. Els talpons, després d’allò, força menys. Tots formen part del lloc, però la meva simpatia està condicionada pel que fan amb els meus plans. Descobrir-ho no em treu les ganes de protegir la collita. Em fa veure que la meva estima per la natura té preferències vinculades al temps que hi he dedicat i al que espero obtenir-ne.

També puc explicar aquesta pèrdua amb certa lleugeresa perquè no vivim de l’hort. Tenim accés a una segona residència i temps per cultivar-hi. Dilluns torno a la meva feina i podem comprar les verdures que no hem collit. Si els nostres ingressos depenguessin d’aquell tros, els cinc-cents calçots tindrien unes altres conseqüències.

Això fa una mica curiosa la paraula descansar. Hi anem per descansar i jo em poso a cavar. Acabo cansat, però satisfet d’un cansament que he triat i que puc interrompre. L’hort representa una certa idea de vida que m’agrada: passar temps a fora, veure créixer el que menjarem i fer coses amb les mans. Quan dic que ens alimentem del que cultivem, també explico com m’agradaria viure. Encara que la compra continuï resolent bona part de la setmana.

Aquesta manera de viure també és la que intento compartir amb el meu fill quan anem al mas. Però ell hi troba motius per quedar-se en llocs on jo passaria de llarg. La marieta no entra en els meus plans i, en canvi, ens té una estona junts mirant-la. Ruiz Mingote (2018) insisteix en la importància de comprendre les persones i el context en què actuen per dissenyar solucions adequades. Això em fa pensar en com anem transformant el jardí: si només em fixo en el que jo hi vull fer, puc passar per alt allò que permet que ell també en gaudeixi.

Alhora, jo també oriento la seva descoberta. Li dic què pot tocar, on ha d’anar amb compte i quines plantes hem de cuidar. Quan li assenyalo un enciam i li explico que ens el menjarem, li transmeto una part del que he après i del que espero d’aquell tros de terra. És curiós el canvi de paper: amb el meu sogre soc qui pregunta com s’han de fer les coses. Amb el meu fill, soc qui les explica i posa els límits. En sé prou per dir-li que no arrenqui l’enciam, però potser després hauré de preguntar per què no creix. Al mateix jardí, aprenc d’un i ensenyo a l’altre, mentre tots dos em fan revisar coses que donava per fetes.

Compartir el jardí tampoc no significa compartir una única manera d’entendre’l. De l’altra família no puc donar per fet què hi busca només perquè utilitzem el mateix terreny. Hauria de preguntar-ho. El que sí que puc reconèixer és fins a quin punt jo hi havia traslladat les meves prioritats: què ha de créixer, què mereix atenció i quan considero que hem aprofitat el dia.

Continuo volent tomàquets i continuaré vigilant que no se’ls mengi algú abans que nosaltres. Però ara, quan dic que vaig a mirar l’hort, em pregunto què hi vaig a mirar exactament. El meu fill s’atura davant d’una marieta i jo m’ajupo al seu costat. Els cultius queden pendents una estona. Tampoc no havíem vingut només per això.

Bibliografia

Otto, T. (2021). Crítica cultural de audiencia y del cine: Mi cultura, yo la ejecuto, yo puedo cambiarla. A M. Martínez González (ed.), Entre hacer y conocer. Seis textos sobre antropología del diseño y antropología visual (pp. 163–186). Universidad Nacional Autónoma de México, Escuela Nacional de Estudios Superiores, Unidad Morelia.

Reyero, V. (2017, 13 de gener). ¿Antropología y Diseño? Antropología 2.0. https://blog.antropologia2-0.com/antropologia-y-diseno/

Ruiz Mingote, L. (2018, 9 d’octubre). La antropología del diseño y el melocotón jugoso. id.real, Medium. https://medium.com/@idrealdesign/la-antropología-del-diseño-y-el-melocotón-jugoso-5a1dc630b35c

 Quantes vegades al dia ens posem els auriculars sense ni tant sols pensar-hi? Un gest automàtic que fem al metro, al carrer o estudiant. Pot semblar el més natural del món. Tanmateix, des de l’antropologia, cap comportament o objecte quotidià és realment “natural”.

Analitzar un objecte des de la mirada de l’estranyament consisteix precisament a fer un pas enrere i mirar la nostra pròpia rutina com si fóssim observadors d’un altre planeta. Si ho fem, uns simples tubs de plàstic inserits a les orelles deixen de ser un senzill aparell per escoltar música i es reconverteixen en un artefacte cultural fascinant: una mena d’escut invisible per crear la nostra pròpia “bombolla” al mig de la ciutat, una mena d’escut invisible per crear la nostra pròpia «bombolla» al mig de la ciutat, el que Bull (2007) descriu com una bombolla sonora que permet gestionar l’experiència urbana. Un filtre contra el soroll i una eina no verbal que diu als altres que ara mateix no estic disponible, com els indicadors  de les portes del hotels aquest dispositiu ajuda a revelar el grau de disponibilitat.

Aquest exercici proposa examinar els auriculars no com un simple producte tecnològic, sinó com una peça de cultura material que disciplina el nostre cos (Foucault, 1975/2002), reconfigura els nostres sentits  i transforma la manera com es relacionem  amb la resta de persones a l’espai públic.

Descripció de l’objecte:

Caraterístiques formals i materialitat

Des d’una mirada desfamiliaritzada, l’objecte es presenta com un parell de petites capsules de polímer plàstic sintetitzat (generalment de color blanc o negre), amb terminacions de silicona flexible dissenyades per acoblar-se anatòmicament a l’orifici de les orelles del humà. Aquests petits artefactes es guarden en una caixa o estoig rectangular de tacte suau, amb un tancament magnètic que emet un clac sec i metàl·lic en tancar-se.

La materialitat és una combinació refinada de plàstics d’alta densitat, components electrònics microscòpics, imants de neodimi, bateries de liti i petits elèctrodes metàl·lics de càrrega. L’artefacte gairebé no té olor, tot i que quan es manté protegit dins l’estoig pot emetre una aroma subtil de polímer industrial i escola for elèctrica. La seva textura és freda en el primer contacte, però s’escalfa ràpidament al contacte amb la pell humana i el cerumen de l’oïda.

L’aspecte auditiu de la seva materialitat és doble: d’una banda al reproducció d’ones de freqüència sonora controlada; de l’altra, el silenci artificial o “cancel·lació de soroll” un fenomen tecnològic on l’artefacte capta soroll ambiental exterior i genera una ona de fase inversa per anul·lar-lo, creant un buit acústic sintètic.

Funció pràctica, necessitat universal i pràctica cultural concreta

La funció pràctica prescrita de l’objecte és la transmissió a nivell individual de senyals d’àudio ( música, veu humana, sons i efectes sonors) un dispositiu emissor cap a l’aparell auditiu del’usuari i sense generar soroll audible per als subjectes de voltant.

A nivell universal, respon a la necessitat humana de comunicació, esxpressió sonora, estimulació cognitiva i rituals d’entreteniment o narració oral. Tanmateix, la pràctica cultural concreta ala qual respon en la societat hiperconnectada i capitalistaés més espcecifica: la privatització de l’experiencia sonora en un un espai públic i avegades massificat. En ciutats on la densitat de població obliga a compartir espais reduïts ( el metro, el carrer, oficina oberta), els auriculars funcionen com un artefacte de control territorial que permet a l’individu marcar una frontera acústica invisible per tal de poder gestionar els estimuls sonors saturants.

 Posicionament etnogràfic: Que em vincula aquest projecte?

Com a usaria immersa en la quotidianitat urbana, la meva vinculació amb aquest artefacte és d’una intimitat profunda i cotidiana: Els auriculars són uns dels obejctes que incorporo amb els que començo el dia al sortir de casa i lúltim que retiro al vespre. Hi ha una vinculació ja que actuen com a barrera és com un filtre d’ansietat contra el soroll del trànsit i com l’acompanyament sonor dels meus etstas d’anim. Reconèixer aquest vincle no desvalida l’anàlisi etnogràfica, sinó que proporciona el punt de partida de l’observació participant: la meva pròpia corporalitat està directament disciplinada per l’objecte que estudio.

Observació dels seus usos:

Relació sensorial i reorganització corporal

L’ús dels auriculars produeix una profunda reconfigració de la jerarquia sensorial humana. En el seu estat natural, l’esser humà utilitza l’oïda com un sentit d’alerta tridimensionl i constant que informa sobre la proximitat de perills, el moviment d’altres cossos i la presència d’elements de l’entorn. Quan la persona és col·loca un auriculars, ja siguin in-ear o de diadema és el unic moment on la oida innterna preevaleix per sobre del l’Oisa externa el que vindria  ser el so ambiental.

Aquesta privatització de l’oïda obliga a una reorganització compensatòria de la resta de sentits per en concret de la vista:

• Atenció visual més activa: En quedar aïllat acústicament, el subjecte augmenta la vigilància visual. Els ulls han de suplir la funció d’alerta que abans feia l’oïda ( mirar abans de creuar, detectar la proximitat d’altres persones que caminent a prop
• Corporalitat i gestualitat modificada: L’objecte imposa una micro-corporslitat característica. S’observen gestos rituals com el “toc d’orella” que podríem entendre com una tècnica del cos en el sentit de Mauss (1935/1973), presionar o fer un doble tap sobre els inalambrics in ears, i la mirada perdudaal horitzó.

• Desconexió del propi cos: Es produeix un efecte on la persona no escolta els seus propis passos o la seva pròpia respiració, generant una sensació de flotació o casi cinematogrfica molt individualitzada tot es converteix en una banda sonora d’un paisatge mut.

Aspectes afectius i relacions de vincle amb l’objecte

Al voltant dels auriculars es desenvolupen relacions afectives d’alta intensitat emocional:

• L’artefacte com a “refugi i companyia”Els auriculars són viscuts com a una àncora emocional o un amulet de seguretat. En situacions d’estrés, sobrecàrrega sensorial o ansietat social, el simple fet d’introduir-se els auriculars a les orelles, inclus sense cap mena de so, dona ja una sensació inmediata de protecció i confort afectiu.
• Dependència i vulnerabilitat: Quan l’objecte es perd o s’esgota la bateria o simplement deixa de funcionar es com perdre una protecció cap el món real inclus pot generar una frustació que pot posar en relleu fins a quin punt un individu depèn d’aquesta “protesis digital”
• Intimitat compartida: Quan una persona comparteix un dels seus auriculars amb una altre persona es produeix como un ritual d’intimitat sensorial i d’alt valor afectiu on dues persones queden aillades escoltant l’espai sonor intern.

Funcionalitats socials i simbòliques:

Articulació de relacions socials i emocions

L’ús dels auriculars no és un acte aïllat, sinó un dispositiu que regula les relacions interperonals en la vida col·lectiva:

• Relacions d’indisponibilitat social: portar els auriculars posats en un espai compratit ( com la oficina, una aula, o la cuina) s’interpreta culturament com un misstage no verbal de “no disponibilitat” una versió tecnològica del que Goffman (1963) anomena desatenció cortès. Hi ha una jerarquia de l’atenció on l’usuari prioritza el seu món sonor privat per sobre la possible interacció amb els subjectes presents.
• Relacions de cura i protecció: Em emtorns domèstic o laborals, s’utilitza el dispositiu com una eina de respecte cap els altres: escoltar àudio amb auriculars evita molestar la resta de persones amb el soroll propi, demostrant una consideració espacial.
• Emocions generades:
  • Comoditat i calidesa: sentir-te protegit en la teva bombolla
  • Rebuig o ofensa: La persona que intenta parlar amb algú que porta auriculars pot sentir rebuig o manc de respecte si l’altre no es retira la protèsi per escoltar-la.
  • Enveja o orgull d’estatus: Associts a la possesió de models d’última genereació o de marques reconegudes.

Rituals quotidioans

Podem identificar diversos rituals quotidians marcats on els auriculars tenen un paper estructurador central:

• Armadura en espias més ostils: Posar-se’ls abans d’entrar al metro o autobús crea una “bombolla” de protecció simbòlica davant la proximitat física de desconeguts.
• Marcador de concentració: A la feina o a la biblioteca, el gest de col·locar-se’ls indica visualment l’inicidel treballi la petició de no ser interromput.
• Sincronització de l’activitat: Acompanyem l’esport o la passejada adaptant el ritme corporal (pas, respiració al ritme de la música.

Simbols, valors i “poders”atribuïts

• Autonomia i control: Simbolitzen la capacitat de dissenyar el propi entorn sonor enfront del soroll imposat per la ciutat.
• Estatus i connectivitat: Dissenyats com a icones els airpods, comuniquen mobilitat, joventut, tecnologia.
• Poder d’invisibilitat: Otorguen la facultat de transitar per l’espai públic esquivant interaccions no desitjades

Variabilitat sociodemogràfica ( gener, classe, edat i ètnia)

L’ús de l’objecte varia segons les condicions socials de qui porta:

• Gènere i seguretat: Moltes dones els porten apagats o a volum molt baix de nit com a escut visual disuassori, mantenint l’atenció alerta per seguretat. Per als homes, l’aïllament rarament s’associa ala vulnerabilitat.
• Classe social: El model ( cancel·lació de sorolll d’alta gamma vs. Cable econòmic) actua com a marcador de consum. A més “comprar silenci”en entorns sorollosos s’ha convertit en un privilegi de classe.
• Edat: Entre els joves funciona com una extensió permanent del cos ( sovint portats en converses presencials) , mentre que a les generacions grans ho poden interpretar com una manca de civisme.
• Ètnia i sospita: El dret a la desconnexió pública no és neutre: un jove racialitzat aïllat amb auriculars pot ser objecte de major vigilància o sopita social que un jove blanc.

En definitiva, des de la mirada de l’estranayament els auriculars són molt més que un aparell de reproducció d’àudio: funcionen com una pròtesi d’aïllament i un filtre social per negociar la nostra presència en la ciutat. Analitzar-los revela com un petit artefacte quotidià reconfigura el nostre cos, reorganitza els nostres sentits i condiciona les nostres relacions amb els altres.

Per trobar referents teòrics vaig consultar Claude, que em va orientar cap als treballs de Bull (2007), Foucault (1975/2002), Mauss (1935/1973) i Goffman (1963) (Anthropic, 2026).

Bibliografia

Ardèvol, E., Hofman Matusevich, V. Y. i Lanzeni, D. C. (2018). Antropologia del disseny [Vídeo]. Universitat Oberta de Catalunya.

Martí, J. (2021). Què entenem per cultura? [Vídeo]. Universitat Oberta de Catalunya.

Otto, T., Smith, R. C. i Kjærsgaard, M. G. (2021). Entre hacer y conocer: Seis textos sobre antropología del diseño y antropología visual (M. Martínez González, Ed.; M. Martínez González, R. González Rodríguez i A. Rodríguez Carrillo, Trads.). Universidad Nacional Autónoma de México, Escuela Nacional de Estudios Superiores, Unidad Morelia.

Augé, M. (1993). Los no lugares: Espacios del anonimato. Una antropología de la sobremodernidad. Gedisa. (Obra original publicada el 1992)

Bull, M. (2007). Sound moves: iPod culture and urban experience. Routledge.

Foucault, M. (2002). Vigilar y castigar: Nacimiento de la prisión. Siglo XXI Editores. (Obra original publicada el 1975)

Goffman, E. (1963). Behavior in public places: Notes on the social organization of gatherings. Free Press.

Mauss, M. (1973). Techniques of the body. Economy and Society, 2(1), 70–88. https://doi.org/10.1080/03085147300000003 (Obra original publicada el 1935)

Durant uns dies he intentat observar l’objecte com si fos la primera vegada que el veia. En lloc d’identificar-lo directament amb la seva funció habitual, vaig intentar fixar-me en allò que normalment passa desapercebut, la seva forma, els materials, els sons, els moviments i la manera en què el meu cos interactua amb ella.

A primera vista, és un objecte rectangular, vertical i compacte. Té una nansa, dos botons rodons, una superfície frontal i un recipient a la part posterior. Està connectat a un cable i, quan s’activa, produeix sons mecànics, vibracions, calor i vapor.

Si no conegués el context en què es troba, no podria saber amb certesa per a què serveix. Els dos botons podrien activar diferents funcions, la nansa podria obrir algun tipus de compartiment i la superfície frontal podria estar pensada per sostenir algun objecte. El seu funcionament només es fa evident quan començo a manipular-lo.

Em pregunto:

1. Què transforma aquest objecte?
2. Què necessita per funcionar?
3. Per què té aquesta forma?
4. Què passa quan premo un dels botons? Per què produeix calor?
5. I quin paper té l’objecte circular que s’introdueix dins?

També em puc plantejar diferents possibilitats sobre la seva funció. El fet que produeixi calor i vapor podria fer pensar que serveix per escalfar o transformar algun tipus de líquid. Els botons indiquen que hi ha diferents opcions de funcionament, però no expliquen per si sols què fa exactament. La nansa sembla formar part d’un mecanisme que permet obrir i tancar algun compartiment, mentre que la superfície inferior sembla estar pensada per sostenir un altre objecte.

Quan observo els seus moviments i sons, l’objecte deixa de semblar tan familiar. El que habitualment identifico simplement com una màquina per preparar una beguda es converteix en un conjunt de formes, mecanismes, gestos i sensacions que formen part d’una seqüència que he après a repetir sense pensar-hi.

L’objecte està format principalment per superfícies llises i dures, amb una combinació de diferents materials, principalment plàstic i metall. La seva forma és regular i geomètrica, sense elements que sobresurtin excessivament de la seva estructura.

A la part superior té dos botons rodons que, depenent del moment, estan il·luminats de color verd o no. També té una nansa que, si l’estires, obre un compartiment. A la part de darrere hi ha un recipient amb líquid i, a la part frontal, una superfície on es poden col·locar diferents objectes de forma circular. El rectangle està connectat a un cable llarg de color negre.

La seva mida permet situar-lo sobre una superfície plana, habitualment en una cuina, sense ocupar un espai excessivament gran. Té unes funcions específiques que només són visibles quan l’objecte es manipula.

Quan s’activa, produeix diferents sons mecànics i vibracions. També genera calor i es poden observar petits fils de vapor. Durant el seu funcionament, es pot veure com un líquid calent surt per la part inferior i també es desprèn una olor molt característica.

Perquè tot això pugui passar l’element s’ha d’alimentar del que coneixem com una càpsula.

La funció pràctica de l’objecte és preparar cafè de manera ràpida i senzilla. És la necessitat de consum d’una beguda que forma part de la vida quotidiana de moltes persones, però també forma part del ritual de moltes persones de prendre cafè en determinats moments del dia.

En el meu cas, la relació amb la cafetera va més enllà de la seva funció pràctica. Preparar-me un cafè és un ritual que forma part de cada matí i és una de les primeres coses que faig quan em desperto. D’alguna manera, marca l’inici del dia i funciona com un moment de transició entre despertar-me i començar amb les activitats quotidianes. Per això, la cafetera s’ha convertit en un objecte molt present dins de la meva rutina.

Per a la preparació del cafè fem servir molts dels nostres sentits a l’hora. La vista a l’hora d’escollir la càpsula, els botons i en veure el cafè com surt. El tacte forma part de cada moviment: agafar la càpsula, obrir i tancar la nansa i prémer el botó.

L’oïda ens fa reconèixer els sons de la màquina i les seves vibracions, i l’olor del cafè apareix abans de tastar-lo. Finalment, el gust completa l’experiència.

Tots els sentits hi intervenen, però especialment l’olfacte i l’oïda tenen un paper important perquè ens permeten identificar que el cafè s’està preparant sense Haber de mirar directament la màquina.

La utilització de la màquina implica una seqüència de moviments curts i repetitius que es realitzen quasi de manera automàtica. El cos ha après l’ordre de cada acció i ja no penses en cada pas abans d’obrir, col·locar la càpsula, tancar, prémer, esperar i retirar la tassa.

Aquesta repetició converteix l’ús de l’objecte en una coreografia quotidiana. Al mateix temps, la màquina forma part d’un moment que pot anar més enllà de la seva funció pràctica. Fer-se un cafè pot representar una pausa, un moment de comoditat o una manera de començar el dia. Quan el cafè es prepara per a una altra persona, també pot convertir-se en un gest de companyia o de cura.

Així, la relació amb l’objecte no és únicament funcional, de manera que la màquina acaba formant part de les nostres rutines i dels moments que associem especialment al cafè.

Si la cafetera només serveix per fer cafè, per què ocupa un lloc tan concret dins les nostres rutines i relacions amb altres persones?

La cafetera pot generar diferents tipus de relacions socials, sobretot de cura, reciprocitat i dependència. Quan em preparo un cafè per a mi, la relació és principalment individual, però també hi ha una certa dependència de l’objecte, ja que forma part d’un ritual que faig cada matí. Si la cafetera no funciona, la rutina es veu alterada i he de buscar una altra manera de preparar el cafè.

En canvi, quan preparo un cafè per a una altra persona, l’objecte passa a formar part d’una relació de cura i reciprocitat. Preparar un cafè pot ser una manera d’oferir alguna cosa a l’altra persona, de tenir-ne cura o de mostrar-li atenció. També pot generar companyia, especialment quan el cafè es comparteix amb una altra persona i es converteix en un moment per conversar i posar-se al dia.

De manera que la cafetera no només té una funció pràctica, sinó que també pot intervenir en les relacions entre les persones. Al voltant d’un objecte tan quotidià es poden generar moments de cura, companyia i reciprocitat, alhora que es crea una relació de dependència amb l’objecte quan aquest passa a formar part de la nostra rutina.

La cafetera forma part d’un ritual quotidià que és sempre el mateix, preparar-me un cafè al matí. És una de les primeres accions que faig quan em desperto i és el que per mi marca l’inici del dia. Encara que preparar el cafè sigui una acció molt curta, la repetició diària fa que es converteixi en un ritual integrat dins de la meva rutina.

El cafè també apareix en altres moments socials, com després de dinar, quan algú ve a casa o com diem a Barcelona en el moment d'»anar a fer un cafè».

La cafetera també té diferents significats. En el meu cas, està especialment associada amb l’inici del dia, ja que preparar-me un cafè és una de les primeres coses que faig quan em desperto. Per això, l’objecte s’ha convertit en un símbol de la transició entre despertar-me i començar el dia.

També pot representar una pausa, comoditat o companyia, depenent del moment i de la manera en què s’utilitza. Aquests significats no formen part de l’objecte en si mateix, sinó que depèn de les experiències i les relacions que establim al voltant d’això. 

Amb aquesta PAC he intentat posar la mateixa mirada de l’Ariel a un objecte que forma part de la meva quotidianitat: la cafetera. A primera vista, sé perfectament què és i per a què serveix. Però quan intento observar-la com si acabés d’arribar al meu propi context, deixo de veure simplement una màquina per preparar cafè i començo a veure les formes, els sons, els moviments i les accions que normalment són insignificants i faig de manera automàtica.

Aquest canvi de mirada m’ha permès adonar-me que la cafetera no només prepara una beguda. També organitza una part de la meva rutina, condiciona els moviments del meu cos i activa diferents sentits. Obrir, col·locar, tancar, prémer, esperar i retirar la tassa formen una petita coreografia que repeteixo cada dia sense qüestionar-la.

També he pogut observar que els significats de l’objecte no es troben únicament en la seva forma o en la seva funció. La cafetera pot representar l’inici del dia, una pausa, comoditat, companyia o una forma d’estima quan preparem un cafè per a una altra persona. Aquests significats apareixen a través de les experiències, els hàbits i les relacions que construïm al seu voltant.

Per tant, l’estranyament no consisteix només a imaginar que no sé què és un objecte, sinó a qüestionar allò que habitualment dono per fet al nostre dia.

_________________________________________________________________________________________________________________

Marín, M. (2010, diciembre). Los objetos y la memoria: pequeña etnografía de un piso en la Barceloneta. Universitat Autònoma de Barcelona.
https://ddd.uab.cat/pub/periferia/periferia_a2010n13/periferia_a2010n13a11.pdf

NFB. (2015, 19 de junio). A chairy tale | Full animated film | National Film Board of Canada [Vídeo]. YouTube.

Otto, T., Smith, R. C., & Kjærsgaard, M. G. (2021). Entre hacer y conocer: Seis textos sobre antropología del diseño y antropología visual. Aarhus University.
https://pure.au.dk/portal/en/publications/entre-hacer-y-conocer-seis-textos-sobre-antropolog%C3%ADa-del-dise%C3%B1o-y/

Ruiz Mingote, L. (s. d.). La antropología del diseño y el melocotón jugoso. Medium.
https://medium.com/@idrealdesign/la-antropolog%C3%ADa-del-dise%C3%B1o-y-el-melocot%C3%B3n-jugoso-5a1dc630b35c
The Little Mermaid. (s. d.). Vimeo.

Told by Design – The Apartment. (s. d.). Vimeo.