Quantes vegades al dia ens posem els auriculars sense ni tant sols pensar-hi? Un gest automàtic que fem al metro, al carrer o estudiant. Pot semblar el més natural del món. Tanmateix, des de l’antropologia, cap comportament o objecte quotidià és realment “natural”.

Analitzar un objecte des de la mirada de l’estranyament consisteix precisament a fer un pas enrere i mirar la nostra pròpia rutina com si fóssim observadors d’un altre planeta. Si ho fem, uns simples tubs de plàstic inserits a les orelles deixen de ser un senzill aparell per escoltar música i es reconverteixen en un artefacte cultural fascinant: una mena d’escut invisible per crear la nostra pròpia “bombolla” al mig de la ciutat, una mena d’escut invisible per crear la nostra pròpia «bombolla» al mig de la ciutat, el que Bull (2007) descriu com una bombolla sonora que permet gestionar l’experiència urbana. Un filtre contra el soroll i una eina no verbal que diu als altres que ara mateix no estic disponible, com els indicadors  de les portes del hotels aquest dispositiu ajuda a revelar el grau de disponibilitat.

Aquest exercici proposa examinar els auriculars no com un simple producte tecnològic, sinó com una peça de cultura material que disciplina el nostre cos (Foucault, 1975/2002), reconfigura els nostres sentits  i transforma la manera com es relacionem  amb la resta de persones a l’espai públic.

Descripció de l’objecte:

Caraterístiques formals i materialitat

Des d’una mirada desfamiliaritzada, l’objecte es presenta com un parell de petites capsules de polímer plàstic sintetitzat (generalment de color blanc o negre), amb terminacions de silicona flexible dissenyades per acoblar-se anatòmicament a l’orifici de les orelles del humà. Aquests petits artefactes es guarden en una caixa o estoig rectangular de tacte suau, amb un tancament magnètic que emet un clac sec i metàl·lic en tancar-se.

La materialitat és una combinació refinada de plàstics d’alta densitat, components electrònics microscòpics, imants de neodimi, bateries de liti i petits elèctrodes metàl·lics de càrrega. L’artefacte gairebé no té olor, tot i que quan es manté protegit dins l’estoig pot emetre una aroma subtil de polímer industrial i escola for elèctrica. La seva textura és freda en el primer contacte, però s’escalfa ràpidament al contacte amb la pell humana i el cerumen de l’oïda.

L’aspecte auditiu de la seva materialitat és doble: d’una banda al reproducció d’ones de freqüència sonora controlada; de l’altra, el silenci artificial o “cancel·lació de soroll” un fenomen tecnològic on l’artefacte capta soroll ambiental exterior i genera una ona de fase inversa per anul·lar-lo, creant un buit acústic sintètic.

Funció pràctica, necessitat universal i pràctica cultural concreta

La funció pràctica prescrita de l’objecte és la transmissió a nivell individual de senyals d’àudio ( música, veu humana, sons i efectes sonors) un dispositiu emissor cap a l’aparell auditiu del’usuari i sense generar soroll audible per als subjectes de voltant.

A nivell universal, respon a la necessitat humana de comunicació, esxpressió sonora, estimulació cognitiva i rituals d’entreteniment o narració oral. Tanmateix, la pràctica cultural concreta ala qual respon en la societat hiperconnectada i capitalistaés més espcecifica: la privatització de l’experiencia sonora en un un espai públic i avegades massificat. En ciutats on la densitat de població obliga a compartir espais reduïts ( el metro, el carrer, oficina oberta), els auriculars funcionen com un artefacte de control territorial que permet a l’individu marcar una frontera acústica invisible per tal de poder gestionar els estimuls sonors saturants.

 Posicionament etnogràfic: Que em vincula aquest projecte?

Com a usaria immersa en la quotidianitat urbana, la meva vinculació amb aquest artefacte és d’una intimitat profunda i cotidiana: Els auriculars són uns dels obejctes que incorporo amb els que començo el dia al sortir de casa i lúltim que retiro al vespre. Hi ha una vinculació ja que actuen com a barrera és com un filtre d’ansietat contra el soroll del trànsit i com l’acompanyament sonor dels meus etstas d’anim. Reconèixer aquest vincle no desvalida l’anàlisi etnogràfica, sinó que proporciona el punt de partida de l’observació participant: la meva pròpia corporalitat està directament disciplinada per l’objecte que estudio.

Observació dels seus usos:

Relació sensorial i reorganització corporal

L’ús dels auriculars produeix una profunda reconfigració de la jerarquia sensorial humana. En el seu estat natural, l’esser humà utilitza l’oïda com un sentit d’alerta tridimensionl i constant que informa sobre la proximitat de perills, el moviment d’altres cossos i la presència d’elements de l’entorn. Quan la persona és col·loca un auriculars, ja siguin in-ear o de diadema és el unic moment on la oida innterna preevaleix per sobre del l’Oisa externa el que vindria  ser el so ambiental.

Aquesta privatització de l’oïda obliga a una reorganització compensatòria de la resta de sentits per en concret de la vista:

• Atenció visual més activa: En quedar aïllat acústicament, el subjecte augmenta la vigilància visual. Els ulls han de suplir la funció d’alerta que abans feia l’oïda ( mirar abans de creuar, detectar la proximitat d’altres persones que caminent a prop
• Corporalitat i gestualitat modificada: L’objecte imposa una micro-corporslitat característica. S’observen gestos rituals com el “toc d’orella” que podríem entendre com una tècnica del cos en el sentit de Mauss (1935/1973), presionar o fer un doble tap sobre els inalambrics in ears, i la mirada perdudaal horitzó.

• Desconexió del propi cos: Es produeix un efecte on la persona no escolta els seus propis passos o la seva pròpia respiració, generant una sensació de flotació o casi cinematogrfica molt individualitzada tot es converteix en una banda sonora d’un paisatge mut.

Aspectes afectius i relacions de vincle amb l’objecte

Al voltant dels auriculars es desenvolupen relacions afectives d’alta intensitat emocional:

• L’artefacte com a “refugi i companyia”Els auriculars són viscuts com a una àncora emocional o un amulet de seguretat. En situacions d’estrés, sobrecàrrega sensorial o ansietat social, el simple fet d’introduir-se els auriculars a les orelles, inclus sense cap mena de so, dona ja una sensació inmediata de protecció i confort afectiu.
• Dependència i vulnerabilitat: Quan l’objecte es perd o s’esgota la bateria o simplement deixa de funcionar es com perdre una protecció cap el món real inclus pot generar una frustació que pot posar en relleu fins a quin punt un individu depèn d’aquesta “protesis digital”
• Intimitat compartida: Quan una persona comparteix un dels seus auriculars amb una altre persona es produeix como un ritual d’intimitat sensorial i d’alt valor afectiu on dues persones queden aillades escoltant l’espai sonor intern.

Funcionalitats socials i simbòliques:

Articulació de relacions socials i emocions

L’ús dels auriculars no és un acte aïllat, sinó un dispositiu que regula les relacions interperonals en la vida col·lectiva:

• Relacions d’indisponibilitat social: portar els auriculars posats en un espai compratit ( com la oficina, una aula, o la cuina) s’interpreta culturament com un misstage no verbal de “no disponibilitat” una versió tecnològica del que Goffman (1963) anomena desatenció cortès. Hi ha una jerarquia de l’atenció on l’usuari prioritza el seu món sonor privat per sobre la possible interacció amb els subjectes presents.
• Relacions de cura i protecció: Em emtorns domèstic o laborals, s’utilitza el dispositiu com una eina de respecte cap els altres: escoltar àudio amb auriculars evita molestar la resta de persones amb el soroll propi, demostrant una consideració espacial.
• Emocions generades:
  • Comoditat i calidesa: sentir-te protegit en la teva bombolla
  • Rebuig o ofensa: La persona que intenta parlar amb algú que porta auriculars pot sentir rebuig o manc de respecte si l’altre no es retira la protèsi per escoltar-la.
  • Enveja o orgull d’estatus: Associts a la possesió de models d’última genereació o de marques reconegudes.

Rituals quotidioans

Podem identificar diversos rituals quotidians marcats on els auriculars tenen un paper estructurador central:

• Armadura en espias més ostils: Posar-se’ls abans d’entrar al metro o autobús crea una “bombolla” de protecció simbòlica davant la proximitat física de desconeguts.
• Marcador de concentració: A la feina o a la biblioteca, el gest de col·locar-se’ls indica visualment l’inicidel treballi la petició de no ser interromput.
• Sincronització de l’activitat: Acompanyem l’esport o la passejada adaptant el ritme corporal (pas, respiració al ritme de la música.

Simbols, valors i “poders”atribuïts

• Autonomia i control: Simbolitzen la capacitat de dissenyar el propi entorn sonor enfront del soroll imposat per la ciutat.
• Estatus i connectivitat: Dissenyats com a icones els airpods, comuniquen mobilitat, joventut, tecnologia.
• Poder d’invisibilitat: Otorguen la facultat de transitar per l’espai públic esquivant interaccions no desitjades

Variabilitat sociodemogràfica ( gener, classe, edat i ètnia)

L’ús de l’objecte varia segons les condicions socials de qui porta:

• Gènere i seguretat: Moltes dones els porten apagats o a volum molt baix de nit com a escut visual disuassori, mantenint l’atenció alerta per seguretat. Per als homes, l’aïllament rarament s’associa ala vulnerabilitat.
• Classe social: El model ( cancel·lació de sorolll d’alta gamma vs. Cable econòmic) actua com a marcador de consum. A més “comprar silenci”en entorns sorollosos s’ha convertit en un privilegi de classe.
• Edat: Entre els joves funciona com una extensió permanent del cos ( sovint portats en converses presencials) , mentre que a les generacions grans ho poden interpretar com una manca de civisme.
• Ètnia i sospita: El dret a la desconnexió pública no és neutre: un jove racialitzat aïllat amb auriculars pot ser objecte de major vigilància o sopita social que un jove blanc.

En definitiva, des de la mirada de l’estranayament els auriculars són molt més que un aparell de reproducció d’àudio: funcionen com una pròtesi d’aïllament i un filtre social per negociar la nostra presència en la ciutat. Analitzar-los revela com un petit artefacte quotidià reconfigura el nostre cos, reorganitza els nostres sentits i condiciona les nostres relacions amb els altres.

Per trobar referents teòrics vaig consultar Claude, que em va orientar cap als treballs de Bull (2007), Foucault (1975/2002), Mauss (1935/1973) i Goffman (1963) (Anthropic, 2026).

Bibliografia

Ardèvol, E., Hofman Matusevich, V. Y. i Lanzeni, D. C. (2018). Antropologia del disseny [Vídeo]. Universitat Oberta de Catalunya.

Martí, J. (2021). Què entenem per cultura? [Vídeo]. Universitat Oberta de Catalunya.

Otto, T., Smith, R. C. i Kjærsgaard, M. G. (2021). Entre hacer y conocer: Seis textos sobre antropología del diseño y antropología visual (M. Martínez González, Ed.; M. Martínez González, R. González Rodríguez i A. Rodríguez Carrillo, Trads.). Universidad Nacional Autónoma de México, Escuela Nacional de Estudios Superiores, Unidad Morelia.

Augé, M. (1993). Los no lugares: Espacios del anonimato. Una antropología de la sobremodernidad. Gedisa. (Obra original publicada el 1992)

Bull, M. (2007). Sound moves: iPod culture and urban experience. Routledge.

Foucault, M. (2002). Vigilar y castigar: Nacimiento de la prisión. Siglo XXI Editores. (Obra original publicada el 1975)

Goffman, E. (1963). Behavior in public places: Notes on the social organization of gatherings. Free Press.

Mauss, M. (1973). Techniques of the body. Economy and Society, 2(1), 70–88. https://doi.org/10.1080/03085147300000003 (Obra original publicada el 1935)