Introducció

Quan l’Ariel agafa una forquilla per primer cop, no pensa en menjar: des de la seva realitat submarina, l’únic sentit intuïtiu d’aquell estri de pues és passar-se’l pels cabells com si fos una pinta. Més endavant, quan intenta bufar per una pipa de fumar a la superfície esperant fer bombolles, s’adona amb vergonya que el tabac i el fum li surten disparats per la cassoleta. Aquest fragment de La Sireneta il-lustra el mecanisme bàsic de l’estranyament antropològic. La cultura funciona com l’aigua per als peixos: un mitjà invisible i tan interioritzat que només en percebem la influència quan en som expulsats o quan decidim mirar allò conegut com si fóssim forasters vinguts d’un indret remot (Martí, 2021).

Com a dissenyadora gràfica, passo més de vuit hores al dia amb la mà dreta sobre un ratolí d’ordinador: el model Logitech G502 Hero. Per a mi és una eina que moc gairebé de memòria. Però si una persona aliena a la nostra tecnologia digital entrés al meu espai de treball i observés aquest estri sobre la taula, difícilment endevinaria per què un ésser humà passa un terç de la seva jornada sostenint una closca de plàstic negre mentre manté els ulls fixos en un vidre il-luminat. Aquest exercici proposa desnaturalitzar aquest objecte quotidià, descriure la seva materialitat i analitzar els cossos, els rituals i les relacions que activa al seu voltant.

1. Descripció de l’objecte

Observat des d’una mirada d’estranyament, el Logitech G502 Hero és un cos sòlid de 121 grams, 13,2 cm de llarg i 7,5 cm d’ample (Logitech, s. f.), adaptat a la mà dreta adulta. La seva forma és asimètrica: la carcassa cau cap a la dreta i desplega una pestanya per al polze. El plàstic negre mat, dividit per franges brillants, li dona un aspecte angular similar a l’exoesquelet d’un insecte blindat o una nau en miniatura, amb triangles en relleu als flancs per evitar el lliscament.

A la part superior té onze protuberàncies mecàniques i una roda metàl·lica central que gira pas a pas o lliurement per inèrcia. En surt un cordó trenat cap a una torre electrònica, mentre que a la base una comporta amaga fins a cinc petits lingots de 3,6 grams per calibrar-ne el pes (Logitech, s. f.), al costat d’un sensor òptic. Al dors, una lletra translúcida batega amb colors suaus.

L’objecte tradueix els moviments de la mà en vectors sobre una pantalla. Otto i Smith (2021, p. 30) assenyalen que dissenyar és una pràctica humana universal que varia segons la cultura. Aquí respon a la necessitat d’amplificar el cos mitjançant eines per manipular informació visual digital. El meu vincle és d’ofici: és l’estri amb què dibuixo fins a sentir-lo una extensió pròpia.

2. Observació dels usos

Quan s’observa algú utilitzant aquest artefacte, crida l’atenció una contradicció: per fer-lo servir, el cos humà s’immobilitza gairebé del tot. La persona s’asseu quieta, manté la columna recolzada i fixa la mirada al davant, mentre tota l’activitat es concentra en un rectangle minúscul sobre la taula. Només es mouen el canell i tres dits de la mà dreta. Els sentits, en aquesta interacció, es reorganitzen.

La mirada no es dirigeix mai cap a l’objecte: els ulls segueixen un cursor que s’activa a distància, i la ment ha après a traduir el desplaçament horitzontal sobre la tela en una trajectòria vertical sobre la pantalla. La mà es mou sobre la taula, però no hi deixa cap rastre: el traç només existeix en un vidre il·luminat.

El tacte opera a cegues: la mà distingeix la vora rugosa del cautxú, el buit on reposa el polze i la posició de cada botó auxiliar per memòria dels dits. Els patins inferiors produeixen una sensació de lliscament continu que fa que la taula sembli desaparèixer.

Cada decisió operativa acaba amb un espetec sec i metàl·lic: el clic. No és un defecte, sinó una verificació acústica que confirma a qui l’acciona que l’ordre ha arribat al sistema.

Observacions etnogràfiques: l’objecte en mans d’altres

Durant aquesta setmana he observat com interactuen altres persones amb el mateix artefacte, i les diferències corporals han estat immediates:

• La mà infantil: Vaig deixar el G502 davant d’una nena de cinc anys. En comptes de recolzar-hi el palmell i mirar la pantalla, el va agafar amb les dues mans com si fos una joguina o una nau espacial, intentant prémer els botons amb els polzes alhora. Els dits no arribaven a la roda central i la distància entre els botons feia impossible subjectar-lo amb una sola mà.

• L’oficinista: Vaig demanar a un company que fa tasques administratives que provés el meu ratolí per revisar un document. En agafar-lo va prémer sense voler dos botons laterals amb el polze i va obrir finestres que no esperava. Ell fa servir a diari un ratolí petit, simètric i molt lleuger; el meu, amb la sensibilitat alta per dibuixar traços ràpids, li feia perdre el control del cursor.

• Una persona gran: Vaig convidar la meva mare a mirar unes fotografies familiars a l’ordinador. Va agafar el ratolí amb les puntes dels dits, gairebé sense recolzar el palmell, amb una tensió evident al canell. La quantitat de botons i la roda metàl·lica li provocaven una por visible d’esborrar alguna cosa per error.

Memòria i càrrega afectiva

El meu primer record d’un ratolí és el d’aquells models mecànics amb una bola de cautxú a l’interior. De tant en tant calia desenroscar la tapa inferior, treure la bola pesant i netejar amb les ungles o un escuradents la línia de pols compactada als rodets. Era un gest físic que feia tangible la fragilitat de l’aparell.

Amb el G502 Hero, que té un sensor òptic que no s’embruta ni té peces interiors a la vista, la relació ja no passa per la neteja, sinó per la personalització: he configurat els pesos segons la força de la meva mà i hi he assignat dreceres per a les meves eines de disseny.

Zuccotti (s. f.) proposa fer l’inventari dels objectes que toquem al llarg de vint-i-quatre hores per entendre qui som. El ratolí és un dels primers que toco al matí i dels últims que deixo. Quan he de treballar amb un ratolí aliè, la sensació és gairebé de maldestresa física, com si el cursor anés amb retard.

3. Funcionalitats socials i simbòliques

Segons Appadurai (2015), les formes materials no s’expliquen únicament per la seva utilitat mecànica, sinó per com participen en negociacions socials, valors culturals i sistemes de diferenciació.

Relacions socials i rituals personals

L’artefacte participa en petites dinàmiques socials i rituals molt marcats:

• Distinció professional a l’espai compartit: A la feina, tenir un ratolí d’aquestes característiques sobre la taula no passa desapercebut. Entre companys que fan servir el model gris estàndard de l’empresa, el G502 actua com un senyal de dedicació tècnica. Funciona com una eina d’artesà: qui el té comunica que la precisió del seu traç requereix un instrument calibrat a mida.

• Rituals de la jornada: En el meu cas, hi ha dos gestos que es repeteixen cada dia. Al matí, abans de començar a treballar, passo sempre el dors de la mà per l’estoreta de tela per comprovar que no hi hagi cap gra de pols que pugui frenar el lliscament. A la tarda, en acabar, alineo el ratolí en paral·lel al teclat i apago la pantalla; veure com la llum del dors s’apaga marca el final del temps de feina i el retorn a l’espai domèstic.

• La memòria del desgast: Tal com recull el projecte Museum of Material Memory (s. f.), els objectes quotidians acumulen les vivències dels seus propietaris a través del temps. El meu ratolí té part de la goma lleugerament polida pel fregament constant del polze després d’anys de projectes, un rastre físic que el converteix en un arxiu silenciós de la meva feina.

Símbols i mites de precisió

Al Logitech G502 Hero se li atribueix el poder simbòlic de la infallibilitat. El fabricant destaca que el sensor funciona amb «zero filtrat i zero suavitzat», una afirmació tècnica que els usuaris interpreten com una garantia de transparència absoluta: la promesa que qualezvol intenció de la mà es traslladarà a l’espai virtual sense cap desviació de la màquina. L’estètica angulosa i el logotip il-luminat reforcen la idea d’estar manipulant un dispositiu d’alt control tecnològic.

Variabilitat cultural: Gènere, classe i edat

L’anàlisi antropològica desvela que aquestes lectures no són neutres:

• Gènere: L’estètica d’angles agressius i acabats militars em recorda la dels videojocs competitius, un món que sovint s’ha adreçat a un públic majoritàriament masculí. Quan l’utilitzo en el meu àmbit professional, aquesta estètica perd el seu significat original i la forma punxeguda i el pes regulable es posen al servei del dibuix vectorial i de l’ajust de tipografies, demostrant que l’ús real pot transformar el sentit d’un disseny.

• Classe i condicions laborals: El meu ratolí costa força més que el model bàsic que sol haver-hi a les oficines. Tenir-lo és una decisió personal de professionals especialitzats, mentre que els llocs administratius solen dependre de l’equipament que proporciona l’empresa. El cas del company d’oficina n’és un exemple.

• Edat: Com hem vist en les observacions, l’objecte marca una frontera generacional. Per als qui no han crescut fent servir un ordinador de sobretaula, la presència de tants botons genera desconfiança, com la de la meva mare; per als nens acostumats a prémer pantalles tàctils, una eina que requereix moure una mà per veure aparèixer una fletxa en una altra superfície és un intermediari lent i innecessari.

Conclusions

L’exercici d’estranyament sobre el ratolí d’ordinador ens ensenya que un estri tan habitual com el Logitech G502 Hero no és un objecte neutre. Rere la seva forma de closca negra s’amaga un aparell que obliga el cos humà a immobilitzar-se, que entrena la nostra mà per moure’s a cegues i que ens connecta amb formes de treball, diferències d’edat i símbols de precisió propis del nostre entorn cultural. Mirar-lo amb la distància de qui no el coneix ens recorda que els objectes que toquem cada dia no només serveixen per fer coses: també ens emmotllen el cos i reflecteixen silenciosament la manera com hem après a viure.