Durant uns dies he intentat observar l’objecte com si fos la primera vegada que el veia. En lloc d’identificar-lo directament amb la seva funció habitual, vaig intentar fixar-me en allò que normalment passa desapercebut, la seva forma, els materials, els sons, els moviments i la manera en què el meu cos interactua amb ella.

A primera vista, és un objecte rectangular, vertical i compacte. Té una nansa, dos botons rodons, una superfície frontal i un recipient a la part posterior. Està connectat a un cable i, quan s’activa, produeix sons mecànics, vibracions, calor i vapor.

Si no conegués el context en què es troba, no podria saber amb certesa per a què serveix. Els dos botons podrien activar diferents funcions, la nansa podria obrir algun tipus de compartiment i la superfície frontal podria estar pensada per sostenir algun objecte. El seu funcionament només es fa evident quan començo a manipular-lo.

Em pregunto:

1. Què transforma aquest objecte?
2. Què necessita per funcionar?
3. Per què té aquesta forma?
4. Què passa quan premo un dels botons? Per què produeix calor?
5. I quin paper té l’objecte circular que s’introdueix dins?

També em puc plantejar diferents possibilitats sobre la seva funció. El fet que produeixi calor i vapor podria fer pensar que serveix per escalfar o transformar algun tipus de líquid. Els botons indiquen que hi ha diferents opcions de funcionament, però no expliquen per si sols què fa exactament. La nansa sembla formar part d’un mecanisme que permet obrir i tancar algun compartiment, mentre que la superfície inferior sembla estar pensada per sostenir un altre objecte.

Quan observo els seus moviments i sons, l’objecte deixa de semblar tan familiar. El que habitualment identifico simplement com una màquina per preparar una beguda es converteix en un conjunt de formes, mecanismes, gestos i sensacions que formen part d’una seqüència que he après a repetir sense pensar-hi.

L’objecte està format principalment per superfícies llises i dures, amb una combinació de diferents materials, principalment plàstic i metall. La seva forma és regular i geomètrica, sense elements que sobresurtin excessivament de la seva estructura.

A la part superior té dos botons rodons que, depenent del moment, estan il·luminats de color verd o no. També té una nansa que, si l’estires, obre un compartiment. A la part de darrere hi ha un recipient amb líquid i, a la part frontal, una superfície on es poden col·locar diferents objectes de forma circular. El rectangle està connectat a un cable llarg de color negre.

La seva mida permet situar-lo sobre una superfície plana, habitualment en una cuina, sense ocupar un espai excessivament gran. Té unes funcions específiques que només són visibles quan l’objecte es manipula.

Quan s’activa, produeix diferents sons mecànics i vibracions. També genera calor i es poden observar petits fils de vapor. Durant el seu funcionament, es pot veure com un líquid calent surt per la part inferior i també es desprèn una olor molt característica.

Perquè tot això pugui passar l’element s’ha d’alimentar del que coneixem com una càpsula.

La funció pràctica de l’objecte és preparar cafè de manera ràpida i senzilla. És la necessitat de consum d’una beguda que forma part de la vida quotidiana de moltes persones, però també forma part del ritual de moltes persones de prendre cafè en determinats moments del dia.

En el meu cas, la relació amb la cafetera va més enllà de la seva funció pràctica. Preparar-me un cafè és un ritual que forma part de cada matí i és una de les primeres coses que faig quan em desperto. D’alguna manera, marca l’inici del dia i funciona com un moment de transició entre despertar-me i començar amb les activitats quotidianes. Per això, la cafetera s’ha convertit en un objecte molt present dins de la meva rutina.

Per a la preparació del cafè fem servir molts dels nostres sentits a l’hora. La vista a l’hora d’escollir la càpsula, els botons i en veure el cafè com surt. El tacte forma part de cada moviment: agafar la càpsula, obrir i tancar la nansa i prémer el botó.

L’oïda ens fa reconèixer els sons de la màquina i les seves vibracions, i l’olor del cafè apareix abans de tastar-lo. Finalment, el gust completa l’experiència.

Tots els sentits hi intervenen, però especialment l’olfacte i l’oïda tenen un paper important perquè ens permeten identificar que el cafè s’està preparant sense Haber de mirar directament la màquina.

La utilització de la màquina implica una seqüència de moviments curts i repetitius que es realitzen quasi de manera automàtica. El cos ha après l’ordre de cada acció i ja no penses en cada pas abans d’obrir, col·locar la càpsula, tancar, prémer, esperar i retirar la tassa.

Aquesta repetició converteix l’ús de l’objecte en una coreografia quotidiana. Al mateix temps, la màquina forma part d’un moment que pot anar més enllà de la seva funció pràctica. Fer-se un cafè pot representar una pausa, un moment de comoditat o una manera de començar el dia. Quan el cafè es prepara per a una altra persona, també pot convertir-se en un gest de companyia o de cura.

Així, la relació amb l’objecte no és únicament funcional, de manera que la màquina acaba formant part de les nostres rutines i dels moments que associem especialment al cafè.

Si la cafetera només serveix per fer cafè, per què ocupa un lloc tan concret dins les nostres rutines i relacions amb altres persones?

La cafetera pot generar diferents tipus de relacions socials, sobretot de cura, reciprocitat i dependència. Quan em preparo un cafè per a mi, la relació és principalment individual, però també hi ha una certa dependència de l’objecte, ja que forma part d’un ritual que faig cada matí. Si la cafetera no funciona, la rutina es veu alterada i he de buscar una altra manera de preparar el cafè.

En canvi, quan preparo un cafè per a una altra persona, l’objecte passa a formar part d’una relació de cura i reciprocitat. Preparar un cafè pot ser una manera d’oferir alguna cosa a l’altra persona, de tenir-ne cura o de mostrar-li atenció. També pot generar companyia, especialment quan el cafè es comparteix amb una altra persona i es converteix en un moment per conversar i posar-se al dia.

De manera que la cafetera no només té una funció pràctica, sinó que també pot intervenir en les relacions entre les persones. Al voltant d’un objecte tan quotidià es poden generar moments de cura, companyia i reciprocitat, alhora que es crea una relació de dependència amb l’objecte quan aquest passa a formar part de la nostra rutina.

La cafetera forma part d’un ritual quotidià que és sempre el mateix, preparar-me un cafè al matí. És una de les primeres accions que faig quan em desperto i és el que per mi marca l’inici del dia. Encara que preparar el cafè sigui una acció molt curta, la repetició diària fa que es converteixi en un ritual integrat dins de la meva rutina.

El cafè també apareix en altres moments socials, com després de dinar, quan algú ve a casa o com diem a Barcelona en el moment d'»anar a fer un cafè».

La cafetera també té diferents significats. En el meu cas, està especialment associada amb l’inici del dia, ja que preparar-me un cafè és una de les primeres coses que faig quan em desperto. Per això, l’objecte s’ha convertit en un símbol de la transició entre despertar-me i començar el dia.

També pot representar una pausa, comoditat o companyia, depenent del moment i de la manera en què s’utilitza. Aquests significats no formen part de l’objecte en si mateix, sinó que depèn de les experiències i les relacions que establim al voltant d’això. 

Amb aquesta PAC he intentat posar la mateixa mirada de l’Ariel a un objecte que forma part de la meva quotidianitat: la cafetera. A primera vista, sé perfectament què és i per a què serveix. Però quan intento observar-la com si acabés d’arribar al meu propi context, deixo de veure simplement una màquina per preparar cafè i començo a veure les formes, els sons, els moviments i les accions que normalment són insignificants i faig de manera automàtica.

Aquest canvi de mirada m’ha permès adonar-me que la cafetera no només prepara una beguda. També organitza una part de la meva rutina, condiciona els moviments del meu cos i activa diferents sentits. Obrir, col·locar, tancar, prémer, esperar i retirar la tassa formen una petita coreografia que repeteixo cada dia sense qüestionar-la.

També he pogut observar que els significats de l’objecte no es troben únicament en la seva forma o en la seva funció. La cafetera pot representar l’inici del dia, una pausa, comoditat, companyia o una forma d’estima quan preparem un cafè per a una altra persona. Aquests significats apareixen a través de les experiències, els hàbits i les relacions que construïm al seu voltant.

Per tant, l’estranyament no consisteix només a imaginar que no sé què és un objecte, sinó a qüestionar allò que habitualment dono per fet al nostre dia.

_________________________________________________________________________________________________________________

Marín, M. (2010, diciembre). Los objetos y la memoria: pequeña etnografía de un piso en la Barceloneta. Universitat Autònoma de Barcelona.
https://ddd.uab.cat/pub/periferia/periferia_a2010n13/periferia_a2010n13a11.pdf

NFB. (2015, 19 de junio). A chairy tale | Full animated film | National Film Board of Canada [Vídeo]. YouTube.

Otto, T., Smith, R. C., & Kjærsgaard, M. G. (2021). Entre hacer y conocer: Seis textos sobre antropología del diseño y antropología visual. Aarhus University.
https://pure.au.dk/portal/en/publications/entre-hacer-y-conocer-seis-textos-sobre-antropolog%C3%ADa-del-dise%C3%B1o-y/

Ruiz Mingote, L. (s. d.). La antropología del diseño y el melocotón jugoso. Medium.
https://medium.com/@idrealdesign/la-antropolog%C3%ADa-del-dise%C3%B1o-y-el-melocot%C3%B3n-jugoso-5a1dc630b35c
The Little Mermaid. (s. d.). Vimeo.

Told by Design – The Apartment. (s. d.). Vimeo.