Vaig començar l’hort pels tomàquets. Vaig agafar l’aixada, l’aixadell i el rampí i vaig anar obrint un tros de terra que cada dia em semblava insuficient. Una mica més per aquí, una mica més per allà. Quan vaig arribar als quaranta metres quadrats, l’esquena em va suggerir que potser no calia alimentar tota la comarca. Després vam anar a buscar planter i vam descobrir que tocaven cols, bledes i enciams. Havia preparat el terreny, però no havia consultat el calendari.

L’hort és al jardí d’una masia envoltada de camps que compartim amb una altra família des de fa un any i escaig. Hi anem els caps de setmana i sempre que podem, amb el meu fill, que té un any i mig. Ara ja hi tenim tres horts, oberts entre la vegetació que hi havia abans d’arribar nosaltres. La terra remoguda es distingeix de la que encara cobreixen les herbes. Hi ha diferents verds, fulles que s’eixamplen i zones que s’enfosqueixen amb la humitat. Les eines ens permeten modificar aquest conjunt, encara que la modificació duri menys del que voldríem.

Quan hi torno, acostumo a fer una primera inspecció. Comprovo què ha crescut, què necessita aigua i què sembla que no se’n sortirà. M’hi he anat vinculant a través d’una feina que deixa rastre i que espero reconèixer la setmana següent. Veure créixer una planta que he plantat em fa una il·lusió que difícilment em faria la mateixa planta en un altre lloc. També em pot espatllar el matí trobar-la mig menjada. Abans de saber com anirà el dia, ja he passat comptes amb quatre enciams.

El meu fill pot aturar tot aquest recorregut amb una marieta. S’hi fixa, m’ajupo i ens quedem mirant-la. Li dic com es diu. Ell continua observant i jo ja he esgotat la meva aportació. Tinc prou coneixement per identificar l’insecte, però necessito que algú que encara no en sap el nom em faci parar per veure’l.

No sé què pensa mentre la mira. El que puc observar és que la seva atenció no segueix el recorregut que jo havia previst. Per acompanyar-lo he de canviar d’alçada, acostar-me i esperar. Quan tens un any i mig, bona part del jardí queda a prop del cos d’una manera que jo només recupero quan m’ajupo. Ell toca la terra i jo hi busco indicis. Davant del mateix tros, jo ja tinc preguntes molt concretes: si és massa sec, si cal remoure’l, si allò que hi surt ho vaig plantar.

Seguir-lo em permet fixar-me en la meva pròpia conducta. Ton Otto explica com el cinema etnogràfic pot permetre que les persones es vegin actuant i prenguin distància respecte de les seves pràctiques habituals (2021, pp. 165–166). Sense equiparar les dues situacions, aquesta possibilitat d’observar-se m’ajuda a plantejar l’exercici. M’imagino arribant per primera vegada al jardí, sense saber què és un hort. Hi trobaria un adult que arrenca plantes que creixen soles, n’enterra unes altres i després es preocupa perquè no creixen. Per entendre’l, em caldria alguna cosa més que saber distingir les plantes.

Em caldria saber quines es menja, quines li agraden i què considera que fa bonic o nosa. Dir-ne hort ja ordena tot el que hi veig. Una planta pot ser cultiu o mala herba segons el lloc que ocupa i el que jo n’espero. La distinció té conseqüències: a una li porto aigua i l’altra l’arrenco.

Reyero (2017) explica que els objectes reflecteixen coneixements i creences de la cultura que els produeix. A l’hort, això es fa visible en coses ben concretes: les verdures que triem són les que sabem cuinar, i per cultivar-les recorrem a pràctiques que altres persones ens han ensenyat. Jo decideixo què hi planto, però ho faig a partir d’uns gustos i uns coneixements que he anat adquirint.

El meu sogre, a qui consultem les coses de pagès, ens va proposar plantar faves al tros que jo reservava per als tomàquets. Per a mi era un espai reservat. Per a ell, un terreny que mentrestant podia donar alguna cosa. On jo veia una espera, ell reconeixia una temporada aprofitable. L’hort ens dona un tema de conversa i a mi em toca fer d’aprenent. Li faig cas perquè en sap més que jo, encara que això vulgui dir canviar el que tenia previst plantar.

Posar en pràctica aquests consells també vol dir posar-hi el cos. El mànec de l’aixada transmet la resistència del sòl a les mans i als braços. Al cap d’una estona, la postura pesa tant com l’eina. Amb el tacte comprovo la terra, però també acumulo cansament. La vista domina la inspecció: comparo fulles, detecto canvis i decideixo on convé intervenir. L’olor de terra humida i els sons de l’entorn acostumen a quedar en segon pla. M’adono que em costa descriure què he escoltat mentre treballava, tot i recordar prou bé què he vist. Aquesta diferència també explica la meva atenció: recordo sobretot allò que m’ha servit per prendre decisions.

El gust sovint s’avança a tots els altres sentits. Miro una col i ja penso com la cuinarem. Encara és a terra i ja té cassola assignada. Aquesta anticipació explica part de la cura: rego una planta, però també procuro que arribi a existir un àpat que m’he imaginat. Potser per això em costa tant mirar l’hort sense projectar-hi alguna cosa que encara no ha passat.

Amb els calçots vaig arribar mentalment fins a la sobretaula. L’hivern passat, els talpons se’n van menjar cinc-cents, a més de les bledes, els espinacs i els enciams. Cinc-cents. Jo ja havia fet plans per reunir-nos, encendre el foc i discutir si estaven prou cuits. Ells es van estalviar tots aquests preparatius.

Em va saber greu la feina perduda, però també quedar-me sense aquella calçotada. Menjar és una necessitat compartida per tothom. Cultivar calçots per coure’ls al foc, pelar-los amb els dits i reunir gent al voltant de la taula és una manera culturalment concreta de respondre-hi. La gràcia inclou embrutar-se i dedicar hores a una cosa que, si només es tractés d’alimentar-nos, podríem resoldre força més de pressa. Jo ja comptava amb aquella trobada mentre encara els calçava. La collita començava a organitzar el nostre temps abans que ens haguéssim assegut a taula.

El que em resulta més estrany ara és la naturalitat amb què deia que s’havien menjat els meus calçots. Els havia plantat i cuidat, i això em semblava suficient per donar per fet qui se’ls menjaria. Els talpons havien trobat aliment, però en el meu relat gairebé havien comès un robatori. Jo hi havia posat la feina i donava per fet que la collita em corresponia.

Una marieta em pot despertar curiositat. Els talpons, després d’allò, força menys. Tots formen part del lloc, però la meva simpatia està condicionada pel que fan amb els meus plans. Descobrir-ho no em treu les ganes de protegir la collita. Em fa veure que la meva estima per la natura té preferències vinculades al temps que hi he dedicat i al que espero obtenir-ne.

També puc explicar aquesta pèrdua amb certa lleugeresa perquè no vivim de l’hort. Tenim accés a una segona residència i temps per cultivar-hi. Dilluns torno a la meva feina i podem comprar les verdures que no hem collit. Si els nostres ingressos depenguessin d’aquell tros, els cinc-cents calçots tindrien unes altres conseqüències.

Això fa una mica curiosa la paraula descansar. Hi anem per descansar i jo em poso a cavar. Acabo cansat, però satisfet d’un cansament que he triat i que puc interrompre. L’hort representa una certa idea de vida que m’agrada: passar temps a fora, veure créixer el que menjarem i fer coses amb les mans. Quan dic que ens alimentem del que cultivem, també explico com m’agradaria viure. Encara que la compra continuï resolent bona part de la setmana.

Aquesta manera de viure també és la que intento compartir amb el meu fill quan anem al mas. Però ell hi troba motius per quedar-se en llocs on jo passaria de llarg. La marieta no entra en els meus plans i, en canvi, ens té una estona junts mirant-la. Ruiz Mingote (2018) insisteix en la importància de comprendre les persones i el context en què actuen per dissenyar solucions adequades. Això em fa pensar en com anem transformant el jardí: si només em fixo en el que jo hi vull fer, puc passar per alt allò que permet que ell també en gaudeixi.

Alhora, jo també oriento la seva descoberta. Li dic què pot tocar, on ha d’anar amb compte i quines plantes hem de cuidar. Quan li assenyalo un enciam i li explico que ens el menjarem, li transmeto una part del que he après i del que espero d’aquell tros de terra. És curiós el canvi de paper: amb el meu sogre soc qui pregunta com s’han de fer les coses. Amb el meu fill, soc qui les explica i posa els límits. En sé prou per dir-li que no arrenqui l’enciam, però potser després hauré de preguntar per què no creix. Al mateix jardí, aprenc d’un i ensenyo a l’altre, mentre tots dos em fan revisar coses que donava per fetes.

Compartir el jardí tampoc no significa compartir una única manera d’entendre’l. De l’altra família no puc donar per fet què hi busca només perquè utilitzem el mateix terreny. Hauria de preguntar-ho. El que sí que puc reconèixer és fins a quin punt jo hi havia traslladat les meves prioritats: què ha de créixer, què mereix atenció i quan considero que hem aprofitat el dia.

Continuo volent tomàquets i continuaré vigilant que no se’ls mengi algú abans que nosaltres. Però ara, quan dic que vaig a mirar l’hort, em pregunto què hi vaig a mirar exactament. El meu fill s’atura davant d’una marieta i jo m’ajupo al seu costat. Els cultius queden pendents una estona. Tampoc no havíem vingut només per això.

Bibliografia

Otto, T. (2021). Crítica cultural de audiencia y del cine: Mi cultura, yo la ejecuto, yo puedo cambiarla. A M. Martínez González (ed.), Entre hacer y conocer. Seis textos sobre antropología del diseño y antropología visual (pp. 163–186). Universidad Nacional Autónoma de México, Escuela Nacional de Estudios Superiores, Unidad Morelia.

Reyero, V. (2017, 13 de gener). ¿Antropología y Diseño? Antropología 2.0. https://blog.antropologia2-0.com/antropologia-y-diseno/

Ruiz Mingote, L. (2018, 9 d’octubre). La antropología del diseño y el melocotón jugoso. id.real, Medium. https://medium.com/@idrealdesign/la-antropología-del-diseño-y-el-melocotón-jugoso-5a1dc630b35c